Llengua Catalana i Castellana

Llengua catalana i castellana

Fitxa d’autors que es van exiliar durant la Guerra Civil i la postguerra.
Llengua catalana:

Mercè Rodoreda: va néixer el 10 d’octubre del 1908 a Barcelona, va ser escriptora catalana. Es va casar amb el seu oncle els 20 anys, va tenir un fill anomenat Jordi. Al 1939 es va exiliar a França, a l’any 1972 va tornar a Catalunya, desprès de la mort del seu amant a Viena.
Finalment, Rodoreda va morir a Girona als 75 anys víctima de càncer en el 1983 i va ser enterrada en al cementiri de Romanyà de la Selva.
La biblioteca de Platja d’Aro ha estat nombrada en el seu honor, igual que la biblioteca de Horta-Guinardó.

Joan oliver i Sallarès: Va néixer en Sabadell en el 1899.
Està considerat com un dels poetes i dramaturgs més importants de la literatura Catalana. Utilitzava com a poeta el pseudònim de Pere Quart. Era el quart d’onze germans i l’únic supervivent i per això signava els seus poemes amb aquest pseudònim. Durant la Guerra Civil es va comprometre políticament amb el bàndol republicà. Al final de la guerra la Generalitat Republicana li va encomanar la tasca d'evacuar els intel·lectuals. Acabada la guerra s'exiliarà primer a França, s'embarcarà cap a Buenos Aires i s'establirà definitivament a Santiago de Xile, on viurà vuit anys. L'any 1986 morí a Barcelona i fou enterrat a la seva ciutat natal, Sabadell.
Antonio Machado nació en Sevilla el 26 de julio de 1875, fue un poeta español, miembro de la Generación del 98. Su obra inicial suele inscribirse en el movimiento literario denominado Modernismo. Fue el segundo de cinco hermanos de una familia liberal. Machado interrumpió varias veces sus estudios, afectado por los problemas económicos de su familia tras la muerte de su padre por tuberculosis en 1893. En 1902 publicó Soledades, en 1907 publica Soledades, Galerías y Otros poemas. Eligió la vacante del instituto de Soria, donde conoció a Leonor Izquierdo, con la que se casó dos años después teniendo ella 15 años y él, 34. En 1912 ella cayó enferma i murió de tuberculosis.

En febrero de 1939, a la caída de Barcelona, huyó de España —en una ambulancia, con Joaquín Ramón Xirau y Pilar Subías, la esposa de éste— y se exilió en Colliure (Francia), donde murió poco después, para ser exactos el 22 de febrero.
Josep Carner i Puig va néixer el 9 de febrer de 1884. En el 1897 va entrar a la Universitat de Barcelona on va descobrir el catalanisme. Es va llicenciar en Dret i Filosofia. A principis de segle XX es va incorporar a La Veu de Catalunya on va escriure fins al 1915. En aquell mateix any es va quedar amb la Xilena de Ossa i va tenir 2 fills. Durant la Guerra Civil espanyola va ser uns dels pocs diplomàtics que es va mantenir fidel a la República. A causa d’això, el 1939 es va anar de Catalunya forçadament i no va tornar mai més. Després de casar-se amb la Emilie Noulet va emprendre el camí de l’exili, primer a Mèxic des de 1939 fins a 1945 on va ser professor i desprès a Bèlgica a on hi va morir a l’any 1970.

Rafael Alberti nació en Cádiz el 16 de diciembre en 1902, fue escritor i poeta español. Fue considerado uno de los mayores literarios españoles. Tras la Guerra Civil se exilió debido a su militancia en el Partido comunista de España después de la dictadura Franquista, qué nombrado hijo predilecto de Andalucía en 1983 i doctor honoriz la causa por la Universidad de Cádiz en 1985. El 28 de Octubre de 1989 murió en el municipio madrileño de casalada.

Diari d’un exiliat:
26 de Gener 1939:

Estimat diari, fa dies que estic patint de fam, en aquesta masia només ens alimenten de pa i aigua, ningú ens dona notícies de res, simplement ens acaben de anunciar que Barcelona ha caigut, encara no m’ho crec, Barcelona; allà on jo vaig néixer fa 22 anys acaba de caure, Barcelona; allà on vaig ser tan feliç, Barcelona; allà on em vaig estudiar, Barcelona; on vaig publicar mon primer llibre, Barcelona; allà on hi tinc ma família..

30 Gener del 1939:
Enyoro a la meva família, fa 4 dies que estic en aquesta masia amb altres escriptors, poetes, pintors tothom esta desesperat per passar la frontera i viure en un mon lliure, on els meus poemes i llibres puguin expressar els meus sentiments i emocions amb total llibertat, encara que tingui que abandonar ma terra, deixar ma família, mons amics i sobretot la persona que més estimo.

5 de Febrer 1939:
Ahir a la nit ens van comunicar que totes les persones que estàvem allotjades a la masia havíem de partir a l’exili a França.
Tots estem espantats, no sabem on ens allotjarem quan arribem a França, que passarà amb el nostre futur, si arribarem amb vida o no... Tinc moltes preguntes i cap resposta, em fa la impressió de que aquest mal son no s’acabarà mai.

7 de Febrer del 1939:
Estic cansat, afamat, i ja no em queden forces per res. Penso que ja no hi ha esperança... em sento perdut. Portem dos dies de viatge cap a França els camins estan abarrotats de gent mal ferida, homes, dones, infants, carregats amb sons objectes personals, roba etc. Ningú podia pensar que arribaríem fins a aquest punt i veure’ns en la situació d’abandonar el nostre país, la nostra terra,els nostres records...

8 de Febrer de 1939:
És tard, s’està fent fosc, la gent està inquieta per passar la frontera amb l’esperança de començar una nova vida, sense pors ni dictadures.
Encara que tothom està orgullós perquè estem apunt de arribar a la frontera,també estem plens de pors per dins, ja que cada vegada els crits i els trets dels franquistes sonen més a prop nostre.

10 de Febrer de 1939:
Hem arribat a França, només hi porto un dia, ha estat dur i no sé si ha valgut la pena de deixar-ho tot a ma terra.
No crec que als francesos els faci molta il·lusió la nostra arribada, es pot dir que no ens estan tractant gaire bé. Estic allotjat a un camp de concentració d’un poblet de França anomenat d’Argelès-sur-Mer, ens tenen en condicions inhumanes, quasi no ens donen menjar, no tenim roba i hi manquen matalassos i mantes, a més, estem en ple hivern i fa un fred espantós. Molta gent està morint de fred, fam, hi ha molts malats i gent ferida. Espero tornar algun dia a ma terra, amb la gent que estimo, ma família...

17 de Febrer de 1939:
Ja no tinc forces ni per escriure.. espero que aquest no sigui l’últim escrit en aquest diari. La meva vida resumit en poques paraules, és una lluita perduda, un somni perdut, el somni d’aconseguir una vida millor, una vida justa per a tothom. Aquestes son les meves últimes paraules abans d’acabar aquest trajecte de la meva vida, abans del meu afusellament en el qual moriré a França.

Llengua Castellana:

Estos días azules
Y este sol de la infancia
La brisa suave
Y el rocío de tu boca
Encantas el día
Y encantas los hombres
Como la mas bella ave
O la mas dulce coca
Enredado en tus redes
Incapaz de salir
Me atraes y me envuelves
De infinita locura
España mi tierra querida
Dolida por mi ausencia
Me reclamas
A mi y a todos los hombres.